EL PARE NO PARA!

Aquesta pobra de la vocal neutra... ai de la pobra [ə]!
Qui s'ho creuria que aquest fonema és, com s'explica a la Viquipèdia, "un dels trets característics del català oriental" que es parla aquí. Només cal veure com la tracta ortogràficament la gent que vol incloure un poc de català -que és bona cosa- en els seus escrits. Posem alguns exemples: Rapatell-d'Al-Sol, Al Tragou, Portal dal Cim, en comptes de Repetell del Sol, el Trago*, Portal del Cim. D'aquest error, se li pot difícilment donar la culpa a la gent de casa nostra que com a llengües escrites només va aprendre el francès i el castellà. Ara,el que sí, trobo difícil d'admetre és la seva manca de dubte ortogràfic respecte del català. Sigui en qualsevol llengua i doncs, en català, parlar vol dir! El parlar i l'escriure porten sentit, signifiquen! EL i AL no són iguals. Perquè, EL mercat és el dilluns, com canta la Masovera quan va AL mercat... que és a la plaça. Sí, EL/LA, article determinat (francès, le/la) i AL (contracció de preposició amb l'article = A+EL)(francès, au/à la)/A LA.
Es veu que la nostra estimada llengua continua patint de la seva passada exclusió de les escoles. Peró, per sort, ara el seu estatut poc a poc i amb prou feines, va canviant, es va millorant encara que trobem que massa lentament i massa poc. Avui, per a qui vulgui, existeixen tot de recursos i ajuts possibles per a l'escrit en català. Només cal pensar-hi i no avergonyir-se de demanar.

PS
Vet aquí el que diu l'Alcover:

REPETELL m. Baterell del sol (Ross., Conflent, Vallespir, Empordà); cast. resistero. Nua la testa sota el repetell de la soleiada, Pous Empord. 193. La plaça jau al repetell del sol, Brazès Ocell 22.
Fon.: rəpətéʎ (pir-or.).
de Repetellar: etim.: germà del prov. petilhar i del fr. pétiller, ‘espurnejar’, ‘escumejar’

TRAGO m. (castellanisme inadmissible en bon català)

UN PROBLEMA

Ara que s'han acabat els Instants Poètics a Ràdio Arrels, no crec que es pugui conservar el nom d'aquest blog, tot i que no s'acabi l'aventura de les Edicions Hertzianes Arrels. Dic que no s'acaba... però ves a saber si trobaré gent d'aquí que tingui la veta poètica i la dèria de voler fer córrer obres seves per les ondes. És que som només un grapat, els poetes, en aquestes terres de la Catalunya boreal. On són els joves?

DÉU N'HI DO, COM RÀPID PASSA EL TEMPS

Sembla mentida que m'hagi quedat tan de temps sense escriure ni una paraula aquí ! Ben bé com si no tenia res més a dir sobre res del món o res de la vida. Coses per dir:
Bo, per començar, m'acabo de donar de baixa del Facebook. Demano disculpes als amics i coneguts que m'hi deien o feien saber coses, però, lo altre com m'empipava, no es pot dir. Veus com la gent utilitza tecnologies de prestacions més elevades per comunicar coses més grolleres o insignificants! És clar que vivim en els temps de la comunicació que no comunica res... Modernitat, diuen.
Altra cosa. Ahir a la nit, sobre la cadena "France 3" vaig mirar el programa "THALASSA" (que ja fa temps que dura de tan interessant i famós com és) que es feia en directe de Barcelona. Quin goig. Per un cop. Sort que en Pernoud -el presentador-, va començar precisant-nos que "ici on parle catalan" perquè, després, de català no se'n va sentir ni una paraula! Tret dels noms pronunciats a la francesa pels locutors francesos ; aixi que nos van parlar de: la Costà Bravà, d'Ampuriàbravà, d'Ibizà, de Minorque, i del cap de [krös]... La gent entrevistada parlava castellà o francès com aquestes dues estudiantetes que sobre la Ramblà nos van parlar de la Plaçà dé Catalunyà... i quasi tot amb un fons musical de guitarres flamenques, com solen fer el francesos, i bon vent i barca nova, que això era Catalunya! Se'n rigui qui pugui, pero, déu n'hi do la feina que tenim encara per fer al cap de 350 anys!

INSTANTS POÈTICS i U.C.E.

41 anys...
la Universitat catalana d'estiu té 41 anys! Tot i que el senyor *** , un dels històrics de la institució pradenca, ens fes remarcar, mig de conya mig seriosament, que aquest any, degut al nombre d'actes de commemoració que s'hi feien, li haguessen pogut dir: Universitat commemorativa d'estiu!... per a mi va ser i continua essent un lloc insubstituïble. El lloc on puc beneficiar-me dels cursos de literatura catalana que l'Educació Nacional (encara nacional) francesa no em va donar. El lloc, també on puc fer, i amb tota normalitat, tota la vida en català.

Aquesta temporada, doncs es commemorava el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L'amic Joan Alegret va donar 4 classes on , mitjançant el fil conductor dels temes bàsics de l'autor, ens proposava de rellegir el conjunt de la seva obra poètica. Confesso que moltes de les obres del mestre les vaig llegir i no rellegir, ja que "el Mestre Riba" no és el meu poeta de capçalera (perdona, Berenguer...).

La poesia contemporània va ser present també i amb força gràcies al recital "TROBADOR I JOGLAR" de Josepmiquel Servià el 18 d'agost a les vuit del vespre. En Josepmiquel Servià veient que Ràdio Arrels es podia escoltar des de l'Internet, ja nos havia contactat i és així que va néixer la idea d'aquests Instants poètics suplementaris... de propina. Com tots els precedents faran dues setmanes i, poc avans de les 9, podrem gaudir de la veu tan radiofònica del Josepmiquel que durant 12 anys va participar poèticament a un programa de Catalunya Ràdio... d'aquí que el vaig acollir com a "col·lega", oi?

Com ?

El dia que deixem de preguntar-nos perquè i ens demanem com...
Déu n'hi do* la passa endavant que farem!

*És un " Déu n'hi do" de per riure, ja que el perquè només encamina cap a la metafísica i les religions i que les acabo de rebutjar. A demés, de què serveix preguntar-se, per exemple, perquè hi ha gent explotada quan demanar com n'hi ha ens pot ajudar a trobar com hi podríem posar un punt final.

Pierre RABHI, Adrienne CAZEILLES

M'adono que, ahir, em vaig oblidar d'explicar com el llibre de Pierre Rabhi em va arribar a les mans. Va passar primer ca N'Adrienne Cazeilles, l'autora del llibre: Quand on avait tant de racines publicat a les ara desaparegudes éditions du chiendent el 1977. Adrienne Cazeilles, la conec de sempre... és com qui diria una persona de la família, però de la família escollida i n'he doncs, des de sempre escoltat l'inconfusible i assenyada paraula, aquesta que ens deia i que, perseverant, ens continua dient de la terra, dels arbres, de l'aire i de l'aigua. De la seva força fràgil... No és gens estrany que el llibre d'en Rabhi hagi passat per Tuïr*.

"La planète ne nous appartient pas, c'est nous qui lui appartenons.
Nous passons, elle demeure."
El planeta no és nostre, som nosaltres qui som seus.
Passem, ell demora.

escriu Pierre Rabhi com epígraf de la primera part del seu: Manifeste pour la Terre et l'Humanisme (ACTES SUD, 2008) -llibre del qual us parlava ahir-.
No sembla, però és una opinió molt modern perquè des de la nit dels temps ens continuen arribant idees totalment contràries i que, al meu parer, s'haurien d'abandonar per la seva orgullosa nocivitat. Ara, és clar, són els homes que es conten la pròpia història, no les balenes...

Només obrim la Bíblia:
A les primeres pàgines ja trobem (Gènesi 1, 28 i 29)

- Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per la terra.
Déu digué encara:
-Mireu us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment.

Més lluny (Gènesi 9, 1-3)

Aliança de Déu amb Noè

91 Déu va beneir Noè i els seus fills.
Els digué:
Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. 2 Tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s'arrosseguen per terra i tots els peixos del mar us respectaran i us temeran, perquè els poso tots a les vostres mans. 3 Us servirà d'aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono.

Bo, ja ho sé, tot això són contes de l'any de la Maria Castanya que l'home es va fer. Però tot sabent i veient com avui va el món, que se'ls continuï fent... Per això, no m'acabo de creure el que, al seu blog, diu Pierre Rabhi de com les religions, al seu parer, haurien de ser avesades en la protecció i cura del medi ambient.

* De fet, també va donar un tomb per Pont de Salars, a l'Avairon, on viuen la meva germana i el meu cunyat.

PER UNA INSURRECCIÓ DE LES CONSCIÈNCIES

MANIFEST PER LA TERRA I L'HUMANISME

Aquest és el llibre que imprescindiblement, tot i que que sigui temps de vacances, hauríem tots de llegir. El seu autor, Pierre Rabhi, inventor del concepte dels "oasis a pertot arreu", és una consciència de les que es mereixen tenir el màxim ressò entre la gent ordinària com som tots nosaltres. Perquè sense esperar que els potents i famosos ho facin, és la nostra responsabilitat personal fer amb tota modèstia el poc que podem fer, ja que amb molts pocs sumats es poden aconseguir coses considerables. Llastimosament Pierre Rabhi no surt gaire bé mai per les teles ni se sent per les ràdios i, a demés, crec que encara els seus escrits no s'han traduït al català.*

Doncs, per això, aquí poso una ràpida traducció meva del petit text que encapçala el llibre i que ja ens pot disparar la meditació.

"Més enllà de les categories, dels nacionalismes, de les ideologies, de la separació entre les opinions polítiques i de tot el que fragmenta la nostra realitat comuna, és a favor de la insurrecció i de la federació de les consciències que, avui, faig un crit, per mutualitzar allò més bo que té la humanitat i evitar el pitjor.
Aquesta coalició, més que mai, em sembla imprescindible atesa l'amplitud de les amenaces que pesen damunt el nostre destí comú, essencialment degudes a les nostres grans transgressions.
Per "consciència", entenc aquest lloc íntim on cada ser humà pot amb tota la llibertat avaluar la pròpia responsabilitat respecte de la vida i definir els compromisos actius que li inspira una veritable ètica de vida per a ell mateix, per als seus semblants, per a la natura i per a les generacions venidores."

* si m'enganyo, m'ho direu...

INSTANTS POÈTICS: PUNT FINAL.

I si, al cap de cinc anys, cinc temporades, acabem de posar el punt final als INSTANTS POÈTICS. L'aventura va començar el setembre de 2004 perquè en Berenguer Ballester i jo, els dos i al mateix moment, quasi quasi, varem tenir més o menys la mateixa idea. I aquesta idea era: fer sentir als nostres coetanis que la vulguin escoltar poesia catalana pel mitjà de la ràdio. Girant la mirada cap enrera ara, m'adono de la tasca acomplerta. És que en cinc anys, hem obert les ondes hertzianes a la paraula de 85 poetes catalans, dels quals 19 de casa nostra -per no dir rossellonesos, tal com fan els francesos-. De tots aquests poetes 13, entre els quals 6 de Catalunya Nord, ens van honorar de la seva presència en els estudis perpinyanesos de Ràdio Arrels, alguns fent, sense cap embut, el viatge des de Barcelona. També, sempre amb el mateix objectiu de difondre poesia, vaig rebre uns amics que van prestar la seva veu a poetes desapareguts o absents. Miquela Valls que nos va llegir poemes de Simona Gay ; Gisela Bellsolà interpretant-nos textos de dues poetesses valencianes ; Jordi Barre donant-nos lectura de poemes que s'havia triat entre els que més li agraden ; Pere Figueres cantant dues cançons meves ; sense oblidar l'amic Maties Mazarico que em va acompanyar en directe de la seva música. Aquí i del fons del cor, tots siguin regraciats per haver participat a fer volar pels aires un bon miler de poemes.
Tot això ho va fer possible la gent de Ràdio Arrels. Ràdio Arrels, ràdio única, original... home si... que em trobaríeu una altra ràdio (local) que s'hagi compromès d'aquesta manera per la nostra poesia o fins i tot per LA POESIA! Infinites gràcies a tots vosaltres, amics meus... a tu primer Bringuet, i fins una altra!

SAURIMONDA AL MAS RIQUER

Ahir, a les nou del vespre, a la capella de l'antic priorat Santa Maria de Riquer de Catllar, el conjunt de música medieval SAURIMONDA estrenava el seu nou programa de concert: "Planctus i cantigas".

El conjunt, entorn de la cantant Gisela Bellsolà, aplega tres músics: Michel Maldonado (viola d'arquet), Gérard Méloux (Llaüt àrab) i Thierry Gomard (percussions).
Van ser uns moments molt rics i agradables. Pero, m'ho esperava perquè conec la Gisela i la seva veu d'alto profund sempre em commou.

EHA! 12

Sense dir que aquest N°12 és un numero especial, val a precisar que es fa, diguéssim, en col·laboració amb la revista literària SENHAL que es publica des de fa molts anys a les comarques gironines, i això mercès a la ferma i perseverant dedicació de Pep Vila. SENHAL sempre s'ha mostrat oberta als poetes del Rosselló, tan als dels segles passats com als d'avui, entre els quals en Patrick Gifreu, en Jep Gouzy, la Coleta Planas i també, 3 vegades, jo mateix que us ho explico. Que aquí en sigui sincerament regraciat.

Amb aquest N° 12, tanquem la quarta temporada de la revista i ens acomiadem dels nostres oients, donant-los cita a la pròxima tardor amb el N°13.